El sentit de les coses
Hi ha un plaer en el fet de representar les coses. Hi ha una transmutació de la matèria en sentit i una alegria en el reconeixement. El punt de partida és percebre allò vist com una pintura, com una imatge. Ens allunya això de la vida? Ens embota els sentits? No, perquè el gaudi sempre remet a la libertat, és alliberador.
Ens fascinen els objectes representats. Ens captiva la imatge. No cal una gran destresa, cal conectar amb una emoció veritable, no saps explicar-ho, però es sent si hi ha vida i no es sent si és impostat.
La riquesa no està en la possessió d’una obra sinò en saber-la veure, saber-la mirar i quasi és com posseir un tresor o un talismà que cura. No és tracta d’una creació pròpia, individual, tot al contrari, es tracta de conectar-nos a allò comú, que ens lliga en una mateixa aventura del coneixement i l’experiència.
Muntanya, barca, foc, aigua, casa, or, llum, soll, lluna, ocell. Arbre, vel, cabells, figures humanes, sovint femenines.
El mar és el paper, el mar és la superfície de la fusta que acull la pintura. El rastre és el traç del pinzell. La barca la persona. La casa és el lloc de l’obsevació, on l’espectador present mira o simplement assisteix a l’escena. Cada elemet és presentat en un conjunt però sense perdre la seva elementalitat. Sempre hi ha un esdeveniment, un moment en el transit, el rastre d’un procés, l’efecte d’una acció, un instant del ball infinit, no hi ha espai sense temps.
Les paraules del títols que acompanyen les pintures no pertorben el silenci necessari de l’escena però hi interaccionen i reforcen el seu sentit, imatge i paraula es fan metàfora l’una de l’altra.

Els treballs
Consisteixen en pintures sobre paper o sobre fusta o plom, en la tècnica del tremp, de textura mat, amb parts o elements de pa d´or. Or que té el valor pictòric de la llum incorporada al quadre i, alhora, el valor simbòlic que li és propi.
El contingut són ambients, figures o objectes que, allunyats de la seva manera quotidiana d´apareixer, prenen una nova aparença. Poden arribar a llegir-se en clau descriptiva perquè hi ha uns trets que els defineixen com a tals o perquè es dona una certa coherencia en la sintaxi interna lumínica i espacial i encara que es tracta d´una llum estranya aquesta no és irreal del tot. Els colors són equidistants entre el clar i el fosc, com suspesos entre dues llums, no se sap ben be si d´aurora o de crepuscle, a vegades molt apagats, i en alguna ocasió més clars, però sempre greus en contrapunt a l´enlluernament de l´or. A vegades l´objecte que es vol representar pren cos i apareix ell mateix, o pren volum com ara en les peces de plom repussat
No és infreqüent que apareixi figurat el foc (procés de transformació) i també camins (el que implica trànsit), o el moviment de l´aigua, o accions simples (aparició del sol, somrriure, alenada, etc), cosa que afegida al tema dramàtic de la llum i de la fosca que creixen i decreixen, es pot entendre com una alusió a l´element ‘temps’, com si es tractés d´un intent de representar-lo o, si més no, de fer-ne alusió. A vegades s´incorporen elements objectuals que contrapunten, per la seva pura presència, amb això que s´acaba de dir respecte al temps.
Es un llenguatge que beu de moltes fonts però que avança cap endins i, encara que sembla el mateix a d´altres treballs anteriors i no presenta canvis formals remarcables, acaba evolucionant cap a solucions imprevistes i troballes que duen nous registres, noves explanacions, i molts més interrogants.

Trajecte
De molt petita m'agradava dibuixar, pintar, construir coses que representaven altres coses amb qualsevol material, com un joc interessant i divertit. I aviat, també, mirar postals i llibres d'artistes clàssics i anar a museus. En aquests casos l'entorn familiar t'assenyala ja per aquesta inclinació, et marca i ho assumeixes com un fet inevitable. Però no deixes mai de sorprendre't-en d'aquesta habilitat que no saps ben be d'on surt i que et dona el poder de fer coses, inventar coses que evoquen altres coses, que tenen la màgia de representar.
Quan vaig haver de triar un camí vaig decidir estudiar història de l'art i quan estava fent el segon curs, vaig entrar també a Belles Arts, estudis que al cap de quatre anys vaig deixar inacabats. Em vaig llicenciar en Història de l'Art a la Universitat de Barcelona el 78. Aviat vaig sortir de la ciutat per anar a viure a Ordis, a Alt Empordà, on tinc l'estudi-casa. La primera exposició que vaig fer va ser a la Galeria Artema, a Barcelona, l'any 79. La darrera a la galeria Michael Dunev Projects, a Torroella de Montgrí, aquest estiu de 2013 i, entremig, unes quantes. Una cosa m'ha anat portant a l'altra, una exposició a altra exposició, una pintura a altra pintura. Compto que ja són quaranta els anys que he passat teixint el conjunt del meu treball i que he viscut la meva vida sobretot com a pintora. També he tingut alguna altra feina paral.lela però relacionada, bàsicament classes de pintura, que he fet principalment al meu taller. Les diferents activitats, l'aprenentatge, la pràctica i l'ensenyament m'han conduit a la mateixa experiència d'aquesta cosa una mica apart, una mica especial respecte de la vida corrent, que és l'art. Tinc una filla que està estudiant Belles Arts.
M'agraden els llibres i llegir. Per llegir, es podria entendre també el mirar imatges, imatges d'obres de qualsevol època, de qualsevol lloc, de qualsevol rellevància, observar el que diuen i el que callen. El que mostren i el que pregunten. Potser per això acostumo a mirar-me les coses del món, entenent-les com a imatges que són, per provar de desxifrar el seu sentit i el sentit que tenen en funció del lloc que ocupen en el conjunt, que és el món que ens envolta i del que en som part, així com el mecanisme que ho articula tot. També m'agrada davant el text escrit copsar les imatges que contenen, que carreguen, que transporten les paraules, les paraules que entenc com a filles i com a mares d'imatges. I deixar que a poc a poc es barregi tot el que he vist, tot el que he après, tot el que sé per portar-lo i fer-lo visible a la superfície de les meves pintures amb l'emoció, amb la curiositat primeres, de veure què surt, d'assistir a primera fila a aquesta mena de miracle que es repeteix admirable, abans de deixar-les anar per compartir-les.

Carme Sanglas